Renovació passaport

Semblaria senzill… Vas a la comissaria de la policia nacional, en el nostre cas la més propera la de La Seu. Presentes el passaport vell, una foto i 25.76 Euros, i au, a viatjar…

Bé, doncs no! De senzill res de res…

9:30 Arribem i ens diuen que des de fa poc per fer i renovar el passaport d’un menor cal la presència d’ambdós progenitors. Em sembla bé la mesura, però no ho sabíem i sol hi sóc jo, la mare. Com que estem a uns quants km de casa, em donen una solució. El pare pot anar als mossos i fer una autorització i l’envien a la policia de La Seu.

Trucada al pare de la criatura pq faci la gestió. No havien passat ni 5 min que ja estava allí.

Ens diuen que tornem al cap d’una estona, així que sortim a esmorzar.

Em truca el pare dient que els mossos li diuen que els policies els han dit que era necessària la seva presència i que res d’autoritzacions.

Torno cap a la comissaria per aclarir-ho. Els policies flipen pq ells no han dit res d’això.

Demano que la polícia truquin als mossos per explicar-los què han de fer. Trucades cap aquí i cap allà. No hi ha res a fer.

10:30 El jefe de la Policia de La Seu em diu que ho sent molt però que els mossos no hi ha forma que vulguin fer el document i que haurem de tornar un altre dia, tots dos.

10:32 Els mossos finalment entenen la situació i els dona la gana de fer el document.

10:55 Arriba el document a la Policia. És un document molt més extens del que els ha dit la policia que fessin. A La Seu flipen!

11:34 Sortim amb el passaport a la butxaca.

Conclusió: Els mossos han trigat 1 hora per mig-entendre el que havien de fer i 30 minuts per redactar una autorització i passar-la per fax. Gran Nord, de veritat, que queda curt!

Em pregunto: Aquestes coses les fan expressament?

I ara arribo a casa, i resulta que tinc un altre menor amb el passaport caducat i que l’ha de renovar abans del dia 20! Olé tu!

À l’eau ou au resta

Sempre dic que al Facebook hi és tothom: gent entesa, gent que el fa servir per passar l’estona, per xafardear o per comunicar-se….

Jo el tinc tot el dia obert, com l’ordinador. I deu n’hi dó el que hi veig… Hi ha gent que participa a concursos que es veu d’una hora lluny que són una enganyifa, altres que comparteixen fotos de nens amb alguna malaltia i que tenen intenció de recaptar diners, a vegades he vist que hi ha gent que miren vídeos d’aquests de títol cridaner i que per nassos han de posar un like a alguna pàgina (com ara recentment aquest de la família india que se l’emporta el riu…), o vídeos d’aquests de sang i fetxe…

Però el que el que em costa més d’entendre és que hi hagi qui segueixi reptes i nominacions. A vegades són inofensius però sovint poden portar greus conseqüències.

Ara acabo de llegir una notícia a l’Ara relacionada amb això. Un noi mor ofegat en tirar-se al riu amb la cama lligada a la bicicleta per participar en ‘À l’eau ou au resta’

‘À l’eau ou au resta’ (A l’aigua o al restaurant) consisteix a gravar amb vídeo com una persona disfressada es capbussa en un llac, riu, piscina o mar, de vegades amb pretextos humanitaris o caritatius. A continuació, l’individu penja el vídeo a Facebook i desafia tres amics que imitin aquesta pràctica en les pròximes 48 hores. En cas de no fer-ho, han de pagar un sopar en un restaurant a l’iniciador del repte.

Quanta feina que hi ha per fer…

Aquest any he fet 4 vegades el taller “El meu altre jo”. El curs que ve penso preparar-ne algun més, pq no pot ser que passin aquestes coses… Cal que la gent prengui consciència de com fer servir les xarxes socials! Hi ha molta feina a fer amb pares, professors i alumnes, molta!

El Kayak Extrem

Ahir a Temps d’Aventura van fer un reportatge sobre l’Aniol Serrasolses. Recordo quan va venir a viure a Sort. El Gerd, el seu germà, ja feia dies que vivia aquí. Dos nens joves, que tenien claríssim que els agradava remar i van venir a viure al costat del riu per poder practicar el seu esport preferit.

Aniol Serrasolses

Copa d’Espanya d’Estil Lliure, Sort 2007

 

En aquella època l’Aleix i l’Ian encara no competien en estil lliure.

Ja fa temps que el Pallars no és suficient, i com diu al reportatge, tenen ganes de remar a tots els rius del món.

Al 2012 l’Aniol i el Tino Specht van fer un vídeo, que particularment m’encanta, que explica molt bé quina és la forma de viure de l’Aniol. Li agrada remar i viu per remar…

Entenc que els agradi. Entenc la sensació aquesta de por i de pujada d’adrenalina que explica l’Aniol al vídeo d’ahir. Em sembla perfecte que visquin així, amunt i avall, amb pocs medis però fent el que els agrada. I el més important, tenen el cap ben posat, s’han preparat tècnicament i són bones persones.

Jo no els vaig a veure mai en directe. Ho passaria fatal. No em fa cap gràcia veure com remen per barrancs i com es tiren per les cascades. Quan buiden les targetes de les càmeres i munten els vídeos ja ho veig prou!

Prefereixo mil vegades que vagin a fer freestyle pel món, com quan van anar l’Aniol, l’Ali i l’Aleix a Ottawa, però sembla que l’extrem els tira molt més. Què hi farem!

Aquest hivern que ve a veure a on van els nens. No els veig fent temporada a Port-Ainé.

Viure o no?

Aquests dies he estat a l’hospital, d’acompanyant. És un món apassionant… Per a qui ens agrada observar és el millor lloc.

A urgències no pares de veure coses que et criden l’atenció, et venen al cap fotos que no fas per respecte a d’altra gent… Sents comentaris, explicacions, converses que a vegades et fan riure, d’altres fan plorar. El personal, a vegades molt amable, a vegades no tant, van de bòlid i intenten arribar a tot arreu.

A planta, tres quarts del mateix. Moviment i mil coses per observar.

Aquesta vegada ens ha tocat una dona de 97 anys, a punt de 98, i la pobra no hi tocava gens. Es passava dia i nit parlant i cridant, però cridant que se sentia des de tota la planta! L’única estona que estava calladeta era quan li donàven el menjar. Havia d’estar lligada pq si no, saltava del llit. Estava allí per problemes respiratoris, però quan li posàven la mascareta, no hi havia forma de que la mantingués al lloc. La feia servir de micro i així cridar més fort. Estava acompanyada molt poques hores al dia…

Quan veus aquests quadros et fas moltes preguntes…

Autoocupació

Demà al matí he de fer una curta intervenció davant d’estudiants joves per explicar la meva experiència com a persona autocupada.

Fa dies que anava pensant com explicar-los-hi. M’agradaria no centrar-me en la feina en sí. Alguns d’ells pot ser que vulguin dedicar-se al món TIC, però els vull explicar bé, com he arribat fins aquí, lo molt que m’agrada i animar-los que cada ú es vagi marcant els seus objectius. També vull que quedi clar que cal una formació contínua i que en aquesta vida, sota el meu punt de vista, quan més tot terreny ets, molt millor!

Ha estat molt bé fer un resum de com m’ha anat la meua vida professional. Hi han hagut molts canvis, però mai m’he tirat al buit.

La presentació que faré servir:

Ara fa un any…

Mira tu! Acabo de trobar aquesta foto…. la vaig twittejar el 23 de novembre de 2013…

Espero que trigui a arribar un altre dia com aquell.