Aquests dies he estat a l’hospital, d’acompanyant. És un món apassionant… Per a qui ens agrada observar és el millor lloc.

A urgències no pares de veure coses que et criden l’atenció, et venen al cap fotos que no fas per respecte a d’altra gent… Sents comentaris, explicacions, converses que a vegades et fan riure, d’altres fan plorar. El personal, a vegades molt amable, a vegades no tant, van de bòlid i intenten arribar a tot arreu.

A planta, tres quarts del mateix. Moviment i mil coses per observar.

Aquesta vegada ens ha tocat una dona de 97 anys, a punt de 98, i la pobra no hi tocava gens. Es passava dia i nit parlant i cridant, però cridant que se sentia des de tota la planta! L’única estona que estava calladeta era quan li donàven el menjar. Havia d’estar lligada pq si no, saltava del llit. Estava allí per problemes respiratoris, però quan li posàven la mascareta, no hi havia forma de que la mantingués al lloc. La feia servir de micro i així cridar més fort. Estava acompanyada molt poques hores al dia…

Quan veus aquests quadros et fas moltes preguntes…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.