Supernanny

Els meus fills ja fa unes setmanes que em parlaven d’un programa d’una canguro que ensenyava a les famílies a cuidar els nens. Però no havia pogut veure-la. Avui si! L’hem vist tots quatre junts (l’Aleix gran ha marxat a Tarragona a pencar).

És una sèrie que es diu Supernanny La fan els diumenges a les 20.05 fins vora les 21.00 hores a tv3. Ha fet que ens saltessim una norma que quasi mai trenquem, sopar mirant la tele. Però és que l’he trobat molt interessant aquesta sèrie.

Ens ha servit per parlar del comportament dels nens i dels pares. És bo trobar la raó que fa que els pares siguem com uns sargentos molt sovint! Mirant la sèrie crec que ho entenen i els sembla el més correcte!

La setmana que ve adelantarem el sopar per veure-la tranquil·lament.

Ja hi som!

Buf! semblava que estava molt lluny. Tenia la sensació de que no arribaria mai més… Però ja és demà! Comença la vida normal! Uauuuu! Tots estem molt contents!

L’Aleix puja a l’Institut. Està emocionat! Ja és molt gran, i de cop i volta és dels més petits! De moment en té moltes ganes…. A veure com anirà. Comença una etapa distreta, per dir-ho d’alguna manera.

L’Ian fa quart o 2n de cicle mitjà. S’ha fet el propòsit d’esforçar-se i de que no el castiguin, sobre tot a l’hora de menjador. A veure si ho aconseguim!

I l’Hug primer! Ell també està content. Això de treballar i aprendre li agrada molt. Aquest any vol fer karate, per fi ha arribat als 6 anys i ja en pot fer!

I jo, les meves propostes són recuperar l’esport. No sé el que durarà, però ho intentaré. M’he apuntat al gimnàs: tres hores a la setmana, i aniré a jugar a volei els dilluns que pugui. Ho necessito física i psíquicament.

I l’Aleix gran, doncs mira, ara molta feina, desprès la operació… Paciència.

Bien! comença la normalitat!

Dormir al cap de casa

Aquest cap de setmana ens ha tocat dormir al cap de casa… El context me’l salto, però la qüestió és que tenim algun habitant en l’aïllant del llosat que no m’ha deixat dormir en tota la nit!

No sé com deu ser, perquè no l’he vist mai. No m’imagino com deu ser! Però ja fa anys que hi és… Aquest hivern passat, que ha fet tant fred, no se sentia. Vaig pensar que s’havia congelat i que s’hauria mort per sempre més… Però no! El tio (suposant que sigui mascle) segueix rascant. Crrrrrec, Crrrrrrec…. Moltes hores del dia està així. Fatal! A més està situat a la zona on hi poso el cap!

I què hi puc fer? No puc desmuntar el llosat per matar un mini insecte o ja maxi insecte (tenint en compte tot el que deu haver menjat!).

Res, m’hi hauré de fer amiga i buscar-me un altre lloc per dormir quan se m’emplena la casa.

Fa 25 anys!

Fa poc temps que ho vam començar i avui ho hem aconseguit. Vaig pensar que seria bona idea retrobar-nos amb l’excusa dels 40, però no hem pogut esperar. Va ser fer una proposició i escampar-se com la polvora. No recordo quin dia va començar tot plegat, però avui 2 de juliol de 2005 ens hem retrobat!

La sensació de veure la gent, de parlar amb ells, és la de que no han passat els anys! Unes quantes pates de gallo més, alguna cana, algun cap més pelat, algun kilo de més… Però tots iguals! Fa 25 anys que no ens hem vist però hem pogut parlar durant 5 hores seguides sense parar, i les que ens queden.

El dinar suposo que estava boníssim, però crec que no hem menjat gens! Tot a l’hora no es pot fer!

Tal com ha dit el Miralles, la gent de la classe de bàsica és la més especial de totes. Sempre la tindrem present. I l’escola Nausica, per a tots nosaltres sempre serà especial. En tenim un bon record i vam rebre una educació que moltes escoles d’ara encara no donen.

Ara fins la tardor, a veure si podem reunir els que avui no han pogut venir.

Quan em mori

No és que estigui pessimista, ni molt menys, però és que en les darreres 4 setmanes he estat a 3 enterraments. Un de 24, un del voltant dels 40 i un de la tercera edat. Dos d’ells incinerats. Un enterrat. I veure tot això fa pensar en que faran/faràs quan et tocarà a tu mateix o als teus més propers.

Jo vull donar tots els órgans que sigui possible, i la resta a la ciència. Els futurs metges poden fer-me disseccions, que els servirà per entrenar-se per situacions reals. (Això si, tal com diu el meu pare, ja que els ho donem tot, que es facin càrrec de les despeses de transport, i de tot plegat). I la cerimònia vull que sigui civil. Jo no tinc res a veure amb l’esglèsia. L’alcalde diu que hi ha un protocol establert, o sigui que endavant…

Les últimes hores

Aquests darrers dies no han estat gens agradables. La mort del Sergi ha trasbalsat a molta gent. El dia del funeral em van impressionar el silenci que va haver-hi durant tota la cerimonia, tot i estar al carrer, i la “serenitat” aparent de la Carmen. Tant a ella com a la parella del Sergi els espera un any molt dur.

La pluja va respectar la cerimonia, però no la Fes-te diferent! Em va saber greu però ens vam rajar. Ho sento per la gent que fa l’esforç d’organitzar-ho i de preparar tot el menjar.

I avui la pluja ens ha respectat a nosaltres. Hem pogut passar el dia a St Joan de l’Erm, passant-s’ho molt bé tant els nens com nosaltres. Això si cor pressa dutxar-se per treure’ns l’olor de sardina dels del fosc del costat!

I ara a punt d’acabar el dia, aquí a sota el llosat, és agradable sentir la pluja.