8:20 pm  Truca l’interfono: Mama, baixa que hi ha un senyor que ha caigut i s’ha fet mal.

Agafo les claus, el telèfon, li dic al gran que es quedi a casa per si ha de fer algo, i baixo al carrer amb sabatilles.

Arribo al carrer i vec el meu fill petit amb cara de circunstàncies. M’indica on estar el mitjà amb l’home que ha caigut. Estan a la cruïlla del  nostre carrer amb el que puja de l’Ajuntament. Hi ha un home estirat bocaterrosa. Sento que respira (descans!) No vec si hi ha sang. No hi ha gens de claror, és negra nit. Li pregunto qui és, em diu el nom. Li pregunto si s’ha fet mal. El que contesta no s’entén massa… Amb l’ajuda del mitjà intento posar-lo en posició lateral de seguretat, però es queixa molt d’un braç. Truco a veure si hi ha un veí que és bomber voluntari, però no hi és. Decideixo trucar al CAP.

Mentre esperem que vingui algú passa un cotxe, més tard una noia, i desprès un grup de nois. Tothom s’ofereix a ajudar però els dic que ja venen. Em faig baixar la càmara de fer fotos. Però hi ha tant poca llum que la càmara no dispara. El carrer fa 6 anys que està per fer, potser caldria fer algo, no?

Truca el sanitari, dient que han anat al camí dels horts (però no carrer…) Al CAP m’havien assegurat que sabien on era! Els indico a on han de venir i envio el meu fill a la cantonada perquè sàpiguen on han de girar.

De mentres arriba el meu veí i el germà. Ells avisen a l’ambulància i als mossos.

Per fi arriba el metge. El posen de costat i com que li fa mal el braç i no el poden moure, esperen l’ambulància.

Arriben els mossos i al cap de res l’ambulància.

A la foto es veu que hi ha fanals posats, però no estan connectats…

Se l’emporten i nosaltres pugem cap a casa. El mitjà ha estat tota l’estona al carrer, està bastant tranquil. El xic l’he enviat de seguida cap a casa i està una mica afectat. No m’estranyaria que a la nit apareixi al meu llit!

Si algun dia em quedo sense feina podria dedicar-me a les urgències. Al telecentre, desprès de les experiències que vaig viure, vaig posar-me uns guants de latex al calaix. Ara potser me’ls hauré de posar a la butxaca directament!

Fotos: Ian i Olga

Un comentario

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *