Aquesta setmana passada escrivia això al Facebook:
Espero que el meu tendó d’aquil·les recordi que està infiltrat de fa poc i que ha d’aguantar els entrenaments i partits de tot el curs i la temporada d’esquí sencera.
Je, je, doncs es va quedar en una esperança… Pq quan faltaven pocs minuts per acabar el partit vaig notar una patada molt forta al mig del bessó i era que havia petat! Desprès em van dir que era el síndrome de la pedrada. De fet ningú m’havia tocat. Estava sola completament.
Doncs res, ara operació, guixos, crosses, cadira, etc. i una recuperació que m’imagino que durarà mig any aproximadament. Però bé, estic prou contenta pq ara s’arreglarà d’una vegada.
Demà, abans de que comencin a obrir, els penso dir que aquest estiu he d’anar en moto, que al setembre he de començar a entrenar i a jugar a futbol, i que al pròxim desembre he d’esquiar. Que cosin a consciència!
I gràcies a tots i totes les que em vàreu ajudar / acompanyar quan m’ho vaig fer, i els que em doneu ànims i us oferiu pel que sigui durant aquests dies.
Miraré d’anar fent fotos mentre m’operin (je, je, no crec que em deixin!)
Que vagi molt bé tot. Que puguis córrer com abans millor. Quan em van operar del menisc, vaig demanar al metge una imatge del menisc i me la va donar –com que era artroscòpia, el metge no veia directament on treballava, sinó a través de vídeo.