Dijous passat em van trucar des del Club de TV3 dient-me que havien llegit el meu testimoni a la secció de Me voy al campo, de LaVanguardia.es, que va sortir no fa massa, i que els faria molta gràcia que anés al seu programa a explicar el meu cas. El que més gràcia els feia era el detall de l’accident de parapent.

No vaig contestar de seguida. Em feia mandra tot el que ve desprès de sortir a la tele (trucades, missatges, comentaris…) i el viatge. Portava tres setmanes seguides baixant a Barcelona per qüestions de feina i personals.

Però d’altra banda em feia il·lusió. Quan treballava a la tele sempre havia fet programes en directe. El departament de xarxa estava situat just al costat dels platós, i per anar a dinar, teniem d’esquivar decorats i veies portes obertes de platós, però mai havia estat dintre quan gravaben o sortien en directe. Això i el fet de que em posessin un taxi va fer que digués que si.

Dilluns, doncs, hi vaig anar de testimoni, junt amb altres 3 persones, a la secció del Sebastià Serrano que parlava de Canvis de Vida.

Les explicacions i preguntes les feia l’Albert Om, presentador del programa, i el Sebastià Serrano anava fent comentaris, que em van semblar encertadíssims.

Els altres testimonis eren:

  • El Jaume Sanllorente, ex-periodista de Barcelona que va anar cap a Bombay a ajudar els més desafavorits. Estava de promoció del seu llibre Sonrisas de Bombay. L’endemà marxava cap a Madrid al programa de l’Ana Rosa Quintana.
  • La Queti Dominguez, ex-productora de TV3 que va fer-se monja budista i està al monestir del Garraf.
  • El Fernando Sinesio, un expert en marqueting que ara fa de xef privat. Ja fa dies que està sortint a tots els mitjans i s’està fent conegut.

No recordo massa bé què ens van preguntar ni què vaig respondre. Els nervis anàven per dins! Però si que puc dir que vaig tenir la sensació de que s’havia creat un clima molt guai entre tots i que m’hi hagués estat molta més estona.

En acabar la secció vam tenir molt poc temps de comentar la jugada perquè van empalmar amb la próxima secció sense anar a publicitat, i al camerino ens hi van deixar estar molt poc. La hostesa que teniem designada tenia tanta pressa per acompanyar-nos a la sortida, com havia tingut a l’entrada per portar-nos al camerino. Un exemple més de l’stress que regna per aquelles terres ;)

En resum:

  • vaig quedar-me amb ganes de conèixer més tota aquella gent
  • vaig estar molt contenta de tornar a trepitjar la tele
  • una molt bona experiència
  • el maquillatge em va agobiar fins les 12 de la nit, que em vaig poder rentar la cara.

Ara tinc ganes de veure-ho.

2 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.