Sopa

Abans de l’estiu, quan van anunciar el 3r concert vaig pensar que hi podíem anar. Va ser dir-ho i comprar les entrades. Tres amigues quarentones “in his forties” i tres nens (sol un de meu, els altres no van voler de cap manera).

No les tenia totes: Desprès de tants anys; El tercer concert (tot i que al final hi vam anar el primer dia); Feia molt que no els escoltava… Però què hi perdíem? Fer algo diferent no ens aniria gens malament i pels nens, un concert al Palau Sant Jordi sempre seria una experiència que no oblidarien.

I va arribar el dia. Abans d’entrar, divertit. Els nens estaven al·lucinats. Mig avergonyits de les seves acompanyants i espectants. No sé si es van arribar a creure que volarien sostens pel Palau ;)

Estaven alliçonats per si la tele els entrevistava, i va, i els para la tele. Les preguntes van ser senzilles, les respostes, res a veure amb l’alliçonamenta ;) El focus aquell tant potent no els va deixar recordar el que havien de dir.

A l’entrar encara ens van mirar més raro. La cua del lavabo de senyores era immensa, totes cap al de tios.

Apagada de llum, crits, i bona nit malparits!. Pell de gallina! Van començar modositos, però es van anar animant i van acabar amb mal de mans i a sobre la cadira.

He llegit articles a la premsa, opinions d’amics, de coneguts i de twitter. La majoria, amb alguna excepció (que ha tingut sensació d’estar en un karaoke dolent ;) n’ha sortit encantada. I jo també. M’ho vaig passar molt bé, a mi em va agradar tot (el so va fallar una mica en alguns moments i el Gerard trobo que no va guanyant…), però vaig sortir emocionada, tant i tant, que repetiré!