Jo no sóc creient, ni res de res. Però si hi ha enterraments de gent que conec hi vaig, perquè visc en un poble, i som com una gran família.
Els pensaments que em provoca una missa i l’actuació del capellà de turno són molts, però poc variats… No entenc massa coses… Per què la gent es deixa dir tot el que aquell home amb sotana els diu? De veritat se l’escolten? Canten, resen, es donen la mà… es posen drets, s’assenten… Buf! És més fort que jo!

En un dels últims enterraments que vaig anar, vaig estar al costat de l’alcalde, vaig aprofitar per dir-li que el dia que jo em mori, vull una cerimònia laica. Res de misses! I em va dir que si, que el protocol estava preparat! Menys mal! És un descans!

Ahir, però, el capellà va fer una observació que va estar bé, encara que no era el lloc ni el moment adequat, però espero que els jubilats que hi havia, que eren molts, l’escoltessin (la qual cosa dubto moltíssim!!!). No cal fer d’arquitectes de les obres que es fan al poble! Les poden mirar des de lluny. No cal posar-s’hi! Desprès passa el que passa!

Aquest home que van enterrar ahir, un veí del davant de casa, estava fent d’inspector d’obres amateur quan es va enganxar en un ferro del formigó i va caure de cap.

No va ser gens agradable! Trobar-lo, buscar-li el pols, comprovar que no estava conscient, i veure com es moria! Esperar la doctora i sentir-li dir que estava mort. Pitjor va ser no reconeixer-lo, fer fora la germana que estava xafardeant per allí i desprès saber qui era.

Suposo que els tres que el vam trobar trigarem dies a deixar-ho a un raconet de la memòria. Vam actuar com ho teníem de fer, però va morir. Va ser dur.

No estic gens segura que no torni a passar. Just desprès de l’enterrament ja vaig veure jubilats que es dirigien al lloc fatídic per mirar-s’ho. Aquesta setmana en veurem uns quants més passejant per allí o per altres obres.

De totes les experiències algo s’apren, però aquesta ha estat molt dura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.