El 21 de febrer vaig trencar-me el braç. D’aquí a unes hores faré l’última sessió de rehabilitació. Encara no tinc massa força i tinc les cervicals d’aquella manera. El dolor al colze encara el tinc, tot i que ha disminuit força d’intensitat.

Primer hi anava cada dia, desprès 2 dies a la setmana. Molts dies m’han caigut les llàgrimes de dolor, altres moments hem rigut molt, els companys d’hora han anat canviant, n’hi ha que els han donat l’alta de seguida, n’hi ha que els han operat i han tornat, he viscut de primera mà l’organització de la concentració de tunning, he après quins mejunges s’han de preparar per cremar-te la pell i semblar que estàs ben morena, hem menjat bombons i quasi bé hem fet natació.

Ara ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar la Núria, la seva paciència i la seva comprensió. La pobra, ha d’acabar la jornada ben rebentada, i ben farta de sentir-nos pantegar continuament. Hauria de fer un bloc. Tindria tantes coses per explicar… Bitácola d’una rehabilitadora. Riuríem força. Avui la Consta feva broma i deia que em podia quedar d’ajudant… No tindria cap tanta paciència, jo!!!

Moltes gràcies per tot Núria.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *