Desprès del parc Moragues, vaig deixar els nens a casa amb els meus pares i jo vaig anar a un dinar amb els companys de bàsica. Just abans dels 40 ja n’havíem fet un, i ara un altre. I és que la veritat és que ens va agradar a tots.

És curiós veure una gent que fa quasi bé 30 anys que no veus, i et fa l’efecte, que t’has perdut una part de la seua vida, però segueixen sent els mateixos de sempre. Aquests primers anys penso que són molt importants, i suposo que el fet d’haver anat a una escola com el Nausica hi ha ajudat molt.

Feiem moltes sortides, anàvem al poli de la Salle, estudiavem en català, feiem moltes activitats avançades per l’època, i pel que sembla vam sortir tots prou bé.

Va haver-hi un detall al restaurant que ens va fer gràcia. L’Erika va dir que no podia deixar res al plat, i és curiós, perquè a mi em passa el mateix. No sé si és algo que ens ve de casa o de l’escola, però és algo característic, he conegut molta gent que sempre deixa quatre coses, o un tros de pa, o el que sigui. El fet és deixar-hi algo.

Desprès d’aquest comentari vam estar recordant l’hora de menjador. A la classe de la senyoreta Núria, el fricandó, el potaje, les patates fregides…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.