• Quan vaig tenir l’accident de parapent, deu fer uns 17 o 18 anys, no ho recordo, van fer-me les primeres cures la Pili a casa seua perquè al CAP no hi havia ningú.Al cap d’una estona el Gonzalo va baixar i em va cosir…
  • Al cap d’uns anys, quan l’Aleix era petitó vaig trucar al metge perquè estava a 40. Van dir-me que el baixés al CAP. Com volien que baixes una criatura al CAP amb aquella febrada?
  • En un altre ocasió vaig trucar perquè vinguessin a l’hotel perquè un noi s’havia luxat l’espatlla, i em van dir que el portéssim a Tremp directament.
  • Una altre vegada, en ple atac de ronyó del meu germà, el metge de guàrdia va venir a casa, i tot fumant, sense demanar permís a ningú, va demanar-nos un cafè, i en dir-li que no hi havia filtres per fer-lo, va dir que un mitjó li valia…
  • Una nit de Sant Joan l’Ian es va clavar una tatxa al roig viu a la planta del peu, i vam tenir d’esperar a la porta del cap mitja hora ben llarga a que vingués algú.

I així podria anar explicant anècdotes viscudes en primer persona i relacionades amb el sistema sanitari que tenim al Pallars durant una estona força llarga.

A l’abril del 2006 el CAP de Sort em va donar una sorpresa molt gran. La telemedicina s’aplicava i funcionava!

Però en general penso que el sistema sanitari al Pallars Sobirà és una assignatura pendent i de les més urgents. És trist que per una trencada de radi o per una gastroenteritis hagis de baixar a Barcelona. És imperdonable que per una apendicitis t’hi quedis.

Una pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.